Amb la desaparició del Corpus com a
diada festiva, hem perdut un seguit de costums que són enyorats i encara a la
memòria de molta gent. La festa del Corpus té els seus inicis al segle XIII, en
que els frares dominics van impulsar una festa dedicada a l'Eucaristia, a
partir de les visions de Juliana de Bethune. L'any 1264, el papa Urbà IV la va establir
com a festa i al 1316, el papa Joan XXII, va publicar una butlla universalitzant
la seva celebració. A Catalunya se'n tenen notícies al 1318 a Vic i al 1320, a Girona i Barcelona.
Dins del Corpus, una constant des dels inicis, són les decoracions florals, les
ofrenes i decoracions més vistoses d'aquesta època de l'any. A alguns indrets
com Sitges, Arbúcies o la Garriga, encara que el Corpus hagi perdut la seva
força, conserven la confecció d'estores de flors pels carrers. Per altra banda,
el Corpus té unes connotacions clares de propiciació de la fertilitat i de la
plenitud.
L'Ou com Balla és un ou buit, damunt
d'un brollador que té el peu guarnit de flors, de tal manera que es manté
ballant per la continuïtat del raig. Quan cau, torna a rodolar fins el raig i
es torna a enlairar, així successivament, essent un referent complert del moviment
continu i podent relacionar-se, per tant, amb la vida, amb la història, amb el
cicle de l'any.... i amb el que es vulgui, amb tot el que té de preciós i
alhora inexorable.
L'historiador barceloní Ramon Nonat
Comas, diu que hi ha indicis de l'Ou com Balla a Barcelona des del segle XV.
L'any 1440 el claustrer va rebre l'encàrrec d'arreglar la capella del claustre
i en el llibre de comptes de l'obreria de la catedral consta una partida d'ous
que servien el brollador el dia de Corpus. Imaginem-nos aquella catedral,
inacabada, sense la façana actual i amb un aspecte molt més sobri. No és fins a
1448 que s'acaba el claustre, fet que no treu que ja hi pogués haver abans l'Ou
com Balla. Hi ha qui quan veu actualment l'Ou al brollador de la catedral, l'identifica
inconscientment amb les oques. Sabem que l'any 1482 es construeix una caseta al
claustre per les oques i els cignes. Les oques són uns animals prou coneguts
com a guardians i tenen fama de ser els últims animals que van a dormir, com la
frase que referint-se a anar al llit: anar a tancar els ànecs... o les
oques, tant se val. Les oques tenien una seriosa funció de vigilància i tant
bon punt entrava un intrús, amb l'escàndol que feien, despertaven a la guàrdia.
L'Ou com Balla, sembla que lliga més amb
la funció simbòlica de plenitud. Naturalment s'identifica amb l'hòstia
consagrada, sobretot si tenim en compte la data en que se'l fa ballar. També
podem dir que l'ou és la cèl·lula simple més gran, per tant portadora de vida,
i alhora tant petita que la podem abastar. Pensem en els ous de les mones de
Pasqua, una festa que justament vol significar el despertar de la natura. Les
mones antigues, anomenades Cristines, eren un cèrcol de massa de pa, amb
ous. A Alemanya, els ous de Pasqua són dels de veritat pintats de colors, que
amaguen perquè els menuts els trobin. Pensem també en els ous que
tradicionalment recollien i en alguns llocs encara recullen, els grups que
canten caramelles, justament per Pasqua. La versió més estesa del seu origen és
que ens va arribar d'Itàlia.
Alguns autors, contradient-se amb Ramon
Nonat Comas, diuen que la introducció de l'Ou com Balla a Catalunya, és del
segle XVIII. També una llegenda conta que un frare dominic català va veure en
un poblet d'Itàlia, un ouvo che danzava. I encara una altra versió d'origen
italià que s'ha volgut fonamentar en l'ocupació catalana de Nàpols, en que
Alfons el Magnànim s'entretenia en fer ballar l'ou en un brollador del castell Nuovo
o d'Ouvo. El 1848 en canvi, al Libro Verde de Barcelona, Joan
Cortada i José de Manjarrés, parlen del'Ou com Balla però confessen que
n'ignoren l'origen. M'atreviria a suposar que tot plegat són intents per
justificar una tradició, que com acostumem a fer els catalans, situem l'origen
en un altre lloc per legitimar-lo. Si més no, és estrany que enlloc d'Itàlia coneguem
documentat aquest costum, ni tant sols a les esglésies més antigues. Tant se
val d'on ve, però a ben segur té més a veure amb els cultes antics de
fertilitat, cristianitzats convenientment.
L'Ou com Balla és per la catedral
barcelonina tot un símbol, se'l pot admirar al claustre, al brollador de Sant
Jordi que hi a la capelleta que es va fer al 1637. Com a detall curiós, sabem
que l'any 1982, quan el Papa Joan Pau II va visitar Barcelona, van posar l'Ou
com Balla per la tardor, extraordinàriament en honor seu. Abans que als anys
seixanta es deixen de celebrar el Corpus, l'Ou com Balla es feia a moltes
poblacions. Actualment, coneixem que es faci a Lleida, Manresa, Vic, també a
Igualada recuperat des de 1975 i a Barcelona, on l'any 1994 va ser potenciat
per l'Ajuntament i es pot admirar a l'Ateneu Barcelonès, al Museu Marés, a Ca
l'Ardiaca i a la Catedral.
Personalment penso que és només un
espectacle, com tants d'altres fets amb aigua a l'Edat Mitjana. D'origen català
o no, en aquests moments no coneixem cap altre país que ho facin. Ni tant sols
a Bèlgica, on el folklore és més ben considerat a nivell d'administració i de
universitat, no en tenen cap notícia, malgrat que ens porten avantatja en
l'estudi del Corpus. L'Ou com Balla és com un autòmat que funciona
permanentment, però sense mecanismes ni circuïts integrats. Sembla mentida com
podem passar-hi una bona i llarga estona encantats veient com, un simple ou va
ballant i rodolant damunt d'un senzill raig d'aigua. En té tant d'innocent com de
màgic.
Jan Grau
Article publicat a la
revista “Gegants”. Juny 1996
